Mai hagués imaginat que es podia trobar tant a faltar a les persones que més t’estimes. A vegades em sorprenia a mi mateixa la dependència que tenia d’aquelles persones que recordava dia rere dia. Però aquest fet ha estat vital per donar un gir al meu trajecte.
El setembre passat vaig empaquetar tota la meva vida en dues maletes: persones, records, olors, un estiu inoblidable... i coses més materials com roba, sabates o el menjar de la mare que tant he recordat. Amb 40 quilos d’equipatge vaig arribar a Milà, la ciutat que m’acolliria durant cinc mesos. Recordo una arribada catastròfica. Pluja, molt trànsit i jo enmig de tot, sense saber l’idioma ni que coi feia allà. Desitjava amb ansietat agafar un altre vol i tornar a casa, però finalment vaig decidir afrontar el que jo mateixa havia escollit i em vaig prometre no penedir-me de res.
A les tres setmanes ja vaig començar a rebre visites i eren aquestes petites retrobades les que em donaven les forces per continuar el camí que havia triat. Tot i que el principi semblava molt dur, el meu trajecte es va anar aplanant i tot era molt més fàcil, la convivència amb les companyes de pis, l’idioma, la seguretat en mi mateixa i la ciutat, que al principi semblava tan grisa, va anar agafant color.
Vaig conèixer gent d’arreu del món i altres espanyols, que estaven d’Erasmus com jo. Abans d’emprendre el meu viatge alla italiana tenia massa prejudicis creats pels tòpics, però durant aquests cinc mesos he après que tan és d’on siguis, madrileny, argentí, català o xinès, perquè al final tots som del mateix món. Són les costums i els idiomes el que ens diferencien, però tots som persones. Vaig aprendre a no parlar de política i ideologies, a no posar els tòpics per davant i a no jutjar amb el primer cop d’ull, perquè d’aquesta manera tots podíem ser amics. I això és el que precisament necessites, amics, ja que al cap i a la fi ells són allà la teva família.
I per resumir-ho en una sola paraula, podria dir que aquests cinc mesos han estat EXPERIÈNCIA.
.jpg)