dissabte, 30 de maig del 2009

Negros albinos

En la libreria donde trabajo llegaron el otro día unos ejemplares del World Press Photo 09. Después de ver foos y fotos impresionantes y espeluznantes vi una que me llamó la atención. Se trataba de un padre y un hijo africanos (Tanzania) que eran albinos. Tiempo atrás había escuchado que era cierto que existían negros albinos, pero nunca los había visto, ni en foto.


Ha sido una fotografía que realmente me ha chocado. Aquí os dejo algunos de ellos para que os podais hacer una idea.


dimecres, 27 de maig del 2009

Vides



Veig aquesta imatge i realment el que veig es la vida que portem molts joves. Tota la nostra vida gira entorn l'alcohol, el sexe, les drogues, etc.
I sovint m'espanta, ja que ara és la meva vida, però d'aqui uns anys serà la dels meus fills. De fet, això és el que sempre ens han explicat: la vida és una roda que gira i gira i mai para.

Còctels

Sovint anem a lounge bars o cocteleries i ens demanem còctels sense saber el perquè del nom que reben. Aquí n'he trobat alguns de curiosos:

El Bloody Mary s’atribueix al personatge Maria I d’Anglaterra, filla d’Enric VIII. Era la reina Tudor, que va ser anomenada Maria la Sanguinaria, ja que en el seu intent de restaurar el catolicisme a Anglaterra va fer matar a la foguera a 300 membres de l’alt clergat protestant en només 5 anys de regnat. Aleshores ha estat el color vermell del combinat el que li ha donat el nom, ja que blood és sang en anglès.

L’aigua de València va ser elaborada per primera vegada al 1959 per Constant Gil al Cafè Madrid de València. Durant una dècada la beguda ca ser coneguda només per un petit grup de clients, fins que a la dècada dels ’70 es va popularitzar a les nits valencianes.
Actualment és un combinat molt conegut pels joves d’arreu dels Països Catalans. Una dita molt famosa sobre el nom d’aquesta beguda és que “entra com l’aigua i peta com les falles”.

LND


Tafanejant el blog d'una gran amiga me enrecordat massa de Londres... me enrecordat de la olor de la ciutat, a la que al principi costa molt acostumar-se, pero és la mateixa olor que quan ets a casa trobes a faltar... totes les olors d'allà són peculiars...


- l'olor de badulake


- l'olor a menjar que corria per tota la casa (on vaig viure) a les 6 de la tarda i que em feia adonarme que ja era l'hora de sopar


- l'olor a sabó quan passava per davant de la "laundry" del costat de casa (semblant a la de Mr. Bean)


- l'olor a Camden Market


- l'olor a l'herba de Hyde Park, quan hi anàvem els diumenges a la tarda a prendre el Sol


- l'olor a la gran cafeteria de Covent Garden (l'única que feia un cafè realment bo)


- l'olor a metro i humanitat


- l'olor a "France's King" (l'escola on anava a passar l'estona, jeje)


- l'olor a l'habitació de la Lisa, la meva companya de pis (bé, a la colonia que em va regalat per reis via correus)


En resum l'olor a Londres, aquella olor que em porta tants bons records, tantes deseperacions per tornar a casa, tantes ganes de despertarme cada dia i veure que em despertava a londres...


En fi, aquesta entrada d'avui va dedicada a totes les persones enamorades de Londres i que quan tanquen els ulls i s'imaginen la ciutat son capaços d'olorar Londres.



¿ángeles? o ¿demonios?

Fa un parell de dies vaig anar a veure una de les últimes novetats al cine: Àngels i Dimonis. Personalment és una producció que recomano, ja que a més d’aconseguir que l’espectador es mantingui en un estat d’intriga i curiositat durant tota la pel·lícula, reflecteix d’una manera molt interessant el paper de l’església en la societat.

La religió no deixa lloc a un altre veritat que no sigui la seva. Durant els anys de la inquisició ningú es podia permetre posar en dubte la paraula de Déu, i si així ho feia, era perseguit i aniquilat. La ciència era pecat, i el món no podia donar respostes científiques als fets naturals. La història de la pel·lícula gira entorn a la guerra que van viure els científics contra la religió durant el S. XVII i de les disputes internes que pateix aquesta. Alhora ens deixa veure que les persones que formen part de la germanor de l’església, no tan sols es bona i honesta amb el prògim, sinó que també es egoista y ambiciosa de poder.

En anys de guerra, la fe va ser un pilar important per a moltes persones, la creença en un salvador, l’esperança per trobar l’ajuda de Déu en el camí de la vida i tirar endavant va fer que moltes persones lluitessin per continuar. Creien en tot el que deia l’església, però malauradament, aquesta s’aprofitava dels altres d’una manera molt subtil. Per setmana santa imposava menjar peix, i si volies menjar carn havies de pagar al capellà una quantitat de diners perquè t’exclogués del pecat. Aquest es un clar exemple de que no sempre han jugat net amb les persones. Dan Brown, l’autor del llibre en el que es basa la pel·lícula, ens dona una imatge diferent d’aquesta comunitat en tots els seus llibres, que poden anar molt bé per aquelles persones que encara estan encegades pels mites mes antics.

dimarts, 5 de maig del 2009

El trencaclosques les hores

Arriba la nit, m'estiro al llit i penso: "ufff!!! amb la de coses que hauries d'haver fet i que no has fet...". I sempre culpo les hores li falten a una jornada. Perquè els dies són només de 24h? Actualment anem a treballar, a la universitat, quedem amb els amics, fem cafès, sortim a passejar, fem feina de casa, i moltes altres coses que ens ocupen les 24h del dia al 100%. Tot i així seguim pensant que no tenim vida social i que anem massa estressats amb la feina. Però que passa si mirem uns quants d'anys enrere? És doncs quan ens adonem que eren els nostres avantpassats els que no teníen vida social, ja que només vivien per al treball. S'aixecaven, anaven a treballar, tornaven a casa, a dormir, i a l'endemà 'Sant torne-m'hi'!
És doncs, ben cert, que no apreciem tot el que vivim, tota la vida social que tenim, i en resum, tot el que tenim. O és que els vostres pares o avis no us han dit mai: "jo hauria d'haver nascut més tard per poder viure el que tu estas visquent ara"?

dilluns, 4 de maig del 2009

Héroes y nada más

A menudo imaginamos a los héroes como aquellos capaces de luchar contra el mal, sobrevivir a grandes peleas, salvar a gente insalvable, e incluso capaces de volar y desaparecer en la nada. Ellos sí que són super héroes, pero no olvidemos que tan solo lo son en la ficción, y que únicamente existen detrás de la pantalla.

Pero en la realidad quiénes son nuestros héroes? Son aquellas personas a las que no escojemos pero que en verdad marcaron nuestras vidas. La mujer que te encontró cuando te habías perdido en el supermercado y te entregó a atención al cliente; aquel que te indicó el camino correcto cuando no encontrabas la manera de salir del polígono en el que te perdiste; aquel vecino que llamó a tu puerta para decirte que te habías dejado las llaves de casa puestas en la cerradura; o tu madre que corría para llevarte el bocadillo al colegio cuando te lo habías dejado en casa.

Y todos ellos que poderes tienen? El poder de super visión, ya que ven lo que tu no ves.
Y estos son tan solo algunos de los héroes cotidiandos que nos encontramos todos los días. Aún así seguimos prefiriendo tener como héroes a todos estos chicos y chicas guapos que presumen de musculitos y buen tipo para que nos salven la vida día a día. Pero qué ilusos que somos!