¿ángeles? o ¿demonios?

Fa un parell de dies vaig anar a veure una de les últimes novetats al cine: Àngels i Dimonis. Personalment és una producció que recomano, ja que a més d’aconseguir que l’espectador es mantingui en un estat d’intriga i curiositat durant tota la pel·lícula, reflecteix d’una manera molt interessant el paper de l’església en la societat.

La religió no deixa lloc a un altre veritat que no sigui la seva. Durant els anys de la inquisició ningú es podia permetre posar en dubte la paraula de Déu, i si així ho feia, era perseguit i aniquilat. La ciència era pecat, i el món no podia donar respostes científiques als fets naturals. La història de la pel·lícula gira entorn a la guerra que van viure els científics contra la religió durant el S. XVII i de les disputes internes que pateix aquesta. Alhora ens deixa veure que les persones que formen part de la germanor de l’església, no tan sols es bona i honesta amb el prògim, sinó que també es egoista y ambiciosa de poder.

En anys de guerra, la fe va ser un pilar important per a moltes persones, la creença en un salvador, l’esperança per trobar l’ajuda de Déu en el camí de la vida i tirar endavant va fer que moltes persones lluitessin per continuar. Creien en tot el que deia l’església, però malauradament, aquesta s’aprofitava dels altres d’una manera molt subtil. Per setmana santa imposava menjar peix, i si volies menjar carn havies de pagar al capellà una quantitat de diners perquè t’exclogués del pecat. Aquest es un clar exemple de que no sempre han jugat net amb les persones. Dan Brown, l’autor del llibre en el que es basa la pel·lícula, ens dona una imatge diferent d’aquesta comunitat en tots els seus llibres, que poden anar molt bé per aquelles persones que encara estan encegades pels mites mes antics.