Negros albinos

En la libreria donde trabajo llegaron el otro día unos ejemplares del World Press Photo 09. Después de ver foos y fotos impresionantes y espeluznantes vi una que me llamó la atención. Se trataba de un padre y un hijo africanos (Tanzania) que eran albinos. Tiempo atrás había escuchado que era cierto que existían negros albinos, pero nunca los había visto, ni en foto.

Ha sido una fotografía que realmente me ha chocado. Aquí os dejo algunos de ellos para que os podais hacer una idea.

Vides

Veig aquesta imatge i realment el que veig es la vida que portem molts joves. Tota la nostra vida gira entorn l'alcohol, el sexe, les drogues, etc.

I sovint m'espanta, ja que ara és la meva vida, però d'aqui uns anys serà la dels meus fills. De fet, això és el que sempre ens han explicat: la vida és una roda que gira i gira i mai para.

Còctels

Sovint anem a lounge bars o cocteleries i ens demanem còctels sense saber el perquè del nom que reben. Aquí n'he trobat alguns de curiosos:

El Bloody Mary s’atribueix al personatge Maria I d’Anglaterra, filla d’Enric VIII. Era la reina Tudor, que va ser anomenada Maria la Sanguinaria, ja que en el seu intent de restaurar el catolicisme a Anglaterra va fer matar a la foguera a 300 membres de l’alt clergat protestant en només 5 anys de regnat. Aleshores ha estat el color vermell del combinat el que li ha donat el nom, ja que blood és sang en anglès.

L’aigua de València va ser elaborada per primera vegada al 1959 per Constant Gil al Cafè Madrid de València. Durant una dècada la beguda ca ser coneguda només per un petit grup de clients, fins que a la dècada dels ’70 es va popularitzar a les nits valencianes.
Actualment és un combinat molt conegut pels joves d’arreu dels Països Catalans. Una dita molt famosa sobre el nom d’aquesta beguda és que “entra com l’aigua i peta com les falles”.

LND

Tafanejant el blog d'una gran amiga me enrecordat massa de Londres... me enrecordat de la olor de la ciutat, a la que al principi costa molt acostumar-se, pero és la mateixa olor que quan ets a casa trobes a faltar... totes les olors d'allà són peculiars...

- l'olor de badulake

- l'olor a menjar que corria per tota la casa (on vaig viure) a les 6 de la tarda i que em feia adonarme que ja era l'hora de sopar

- l'olor a sabó quan passava per davant de la "laundry" del costat de casa (semblant a la de Mr. Bean)

- l'olor a Camden Market

- l'olor a l'herba de Hyde Park, quan hi anàvem els diumenges a la tarda a prendre el Sol

- l'olor a la gran cafeteria de Covent Garden (l'única que feia un cafè realment bo)

- l'olor a metro i humanitat

- l'olor a "France's King" (l'escola on anava a passar l'estona, jeje)

- l'olor a l'habitació de la Lisa, la meva companya de pis (bé, a la colonia que em va regalat per reis via correus)

En resum l'olor a Londres, aquella olor que em porta tants bons records, tantes deseperacions per tornar a casa, tantes ganes de despertarme cada dia i veure que em despertava a londres...

En fi, aquesta entrada d'avui va dedicada a totes les persones enamorades de Londres i que quan tanquen els ulls i s'imaginen la ciutat son capaços d'olorar Londres.

¿ángeles? o ¿demonios?

Fa un parell de dies vaig anar a veure una de les últimes novetats al cine: Àngels i Dimonis. Personalment és una producció que recomano, ja que a més d’aconseguir que l’espectador es mantingui en un estat d’intriga i curiositat durant tota la pel·lícula, reflecteix d’una manera molt interessant el paper de l’església en la societat.

La religió no deixa lloc a un altre veritat que no sigui la seva. Durant els anys de la inquisició ningú es podia permetre posar en dubte la paraula de Déu, i si així ho feia, era perseguit i aniquilat. La ciència era pecat, i el món no podia donar respostes científiques als fets naturals. La història de la pel·lícula gira entorn a la guerra que van viure els científics contra la religió durant el S. XVII i de les disputes internes que pateix aquesta. Alhora ens deixa veure que les persones que formen part de la germanor de l’església, no tan sols es bona i honesta amb el prògim, sinó que també es egoista y ambiciosa de poder.

En anys de guerra, la fe va ser un pilar important per a moltes persones, la creença en un salvador, l’esperança per trobar l’ajuda de Déu en el camí de la vida i tirar endavant va fer que moltes persones lluitessin per continuar. Creien en tot el que deia l’església, però malauradament, aquesta s’aprofitava dels altres d’una manera molt subtil. Per setmana santa imposava menjar peix, i si volies menjar carn havies de pagar al capellà una quantitat de diners perquè t’exclogués del pecat. Aquest es un clar exemple de que no sempre han jugat net amb les persones. Dan Brown, l’autor del llibre en el que es basa la pel·lícula, ens dona una imatge diferent d’aquesta comunitat en tots els seus llibres, que poden anar molt bé per aquelles persones que encara estan encegades pels mites mes antics.

El trencaclosques les hores

Arriba la nit, m'estiro al llit i penso: "ufff!!! amb la de coses que hauries d'haver fet i que no has fet...". I sempre culpo les hores li falten a una jornada. Perquè els dies són només de 24h? Actualment anem a treballar, a la universitat, quedem amb els amics, fem cafès, sortim a passejar, fem feina de casa, i moltes altres coses que ens ocupen les 24h del dia al 100%. Tot i així seguim pensant que no tenim vida social i que anem massa estressats amb la feina. Però que passa si mirem uns quants d'anys enrere? És doncs quan ens adonem que eren els nostres avantpassats els que no teníen vida social, ja que només vivien per al treball. S'aixecaven, anaven a treballar, tornaven a casa, a dormir, i a l'endemà 'Sant torne-m'hi'!
És doncs, ben cert, que no apreciem tot el que vivim, tota la vida social que tenim, i en resum, tot el que tenim. O és que els vostres pares o avis no us han dit mai: "jo hauria d'haver nascut més tard per poder viure el que tu estas visquent ara"?

Héroes y nada más

A menudo imaginamos a los héroes como aquellos capaces de luchar contra el mal, sobrevivir a grandes peleas, salvar a gente insalvable, e incluso capaces de volar y desaparecer en la nada. Ellos sí que són super héroes, pero no olvidemos que tan solo lo son en la ficción, y que únicamente existen detrás de la pantalla.

Pero en la realidad quiénes son nuestros héroes? Son aquellas personas a las que no escojemos pero que en verdad marcaron nuestras vidas. La mujer que te encontró cuando te habías perdido en el supermercado y te entregó a atención al cliente; aquel que te indicó el camino correcto cuando no encontrabas la manera de salir del polígono en el que te perdiste; aquel vecino que llamó a tu puerta para decirte que te habías dejado las llaves de casa puestas en la cerradura; o tu madre que corría para llevarte el bocadillo al colegio cuando te lo habías dejado en casa.

Y todos ellos que poderes tienen? El poder de super visión, ya que ven lo que tu no ves.
Y estos son tan solo algunos de los héroes cotidiandos que nos encontramos todos los días. Aún así seguimos prefiriendo tener como héroes a todos estos chicos y chicas guapos que presumen de musculitos y buen tipo para que nos salven la vida día a día. Pero qué ilusos que somos!

Haiku

El haiku és una de les formes de poesia japonesa més esteses.L'haiku es compon de tres versos de 4, 6 i 4 morae (similar a les síl·labes) i sense cap mena de rima. Tradicionalment l'haiku buscava descriure fenòmens naturals, per aquest motiu normalment fan referència a les estacions de l'any.

Aquí en deixo un creat durant les hores mortes de classe...

La muntanya verda.
Verdes les fulles,
verd esperança.

Tisores

Aquest objecte ens acompanya des de ben petits, de fet, són unes tisores les que ens separen de la nostra mare al néixer, quan tallen el cordó umbilical. Són l’ inici de moltes coses, doncs amb elles es tallen milers de cintes inaugurals, i són també el final de moltes altres, quan amb elles tallem records que volem oblidar.
Les fem servir des que som petits, tot i que utilitzem les de punta rodona, i poder fer-ho ens sembla tot un luxe, ja que no sempre se’ns permet. Les tenim també amb la fulla corba, per poder retallar amb formes diverses, i com no les trobem de mil i un colors, per dretans i esquerrans, més grans i més petites...
Les tisores són també presents a l’adolescència, quan les noies ens fem les primeres manicures i quan ens ensenyen a cosir els primers quatre botons. Les fem servir a la cuina, uns amb més traça que d’altres, i les fa servir el perruquer, quan volem veure’ns amb el nostre millor aspecte.
És un d’aquells objectes útils, molt útils i que trobem a faltar en milers d’ocasions; quan a una festa hem de tallar el paper de regal, quan fem pizzes i cal repartir, quan ens penja un fil del nostre jersei preferit, quan alguna cosa s’embolica fins al punt que no queda altre remei que tallar...
Són per tant un element que hi és, sempre està present, tothom en sap de la seva existència, però que sovint no valorem tot el que fa i ha fer per nosaltres al llarg de la nostra vida.

Ítaca?

“Savi com t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”. Tal i com a escriure Kavafis en el poema “Viatge a Ítaca”, musicat per Lluís Llach, el més important no és el final del camí que has emprès, en aquest cas Ítaca, sinó tot allò que adquireixes al llarg d’aquest. Sentiments, sensacions, persones, coneixements, tot un seguit de vivències que et permeten un camí plàcid. Molts escriptors han fet un gran paral·lelisme entre Ítaca i la mort, donant a entendre que el que no visquis durant el camí no ho viuràs pas a Ítaca. I és cert. Ítaca, al cap i a la fi, és el destí de cada persona, i mai el podrem triar ni canviar. En canvi el que sí que podem triar és com arribar a aquest destí, i això és al que ens anima el poema “Viatge a Ítaca”, a triar un camí ple d’aventures i vivències inoblidables.
Jo no sé quan arribaré a Ítaca, però el que sí que sé del cert és que el meu viatge està ple d’experiències i fets, moments i persones que fan del meu viatge un camí planer, per a que el pugui gaudir al màxim.

El gran viatge de la meva vida

Mai hagués imaginat que es podia trobar tant a faltar a les persones que més t’estimes. A vegades em sorprenia a mi mateixa la dependència que tenia d’aquelles persones que recordava dia rere dia. Però aquest fet ha estat vital per donar un gir al meu trajecte.
El setembre passat vaig empaquetar tota la meva vida en dues maletes: persones, records, olors, un estiu inoblidable... i coses més materials com roba, sabates o el menjar de la mare que tant he recordat. Amb 40 quilos d’equipatge vaig arribar a Milà, la ciutat que m’acolliria durant cinc mesos. Recordo una arribada catastròfica. Pluja, molt trànsit i jo enmig de tot, sense saber l’idioma ni que coi feia allà. Desitjava amb ansietat agafar un altre vol i tornar a casa, però finalment vaig decidir afrontar el que jo mateixa havia escollit i em vaig prometre no penedir-me de res.
A les tres setmanes ja vaig començar a rebre visites i eren aquestes petites retrobades les que em donaven les forces per continuar el camí que havia triat. Tot i que el principi semblava molt dur, el meu trajecte es va anar aplanant i tot era molt més fàcil, la convivència amb les companyes de pis, l’idioma, la seguretat en mi mateixa i la ciutat, que al principi semblava tan grisa, va anar agafant color.
Vaig conèixer gent d’arreu del món i altres espanyols, que estaven d’Erasmus com jo. Abans d’emprendre el meu viatge alla italiana tenia massa prejudicis creats pels tòpics, però durant aquests cinc mesos he après que tan és d’on siguis, madrileny, argentí, català o xinès, perquè al final tots som del mateix món. Són les costums i els idiomes el que ens diferencien, però tots som persones. Vaig aprendre a no parlar de política i ideologies, a no posar els tòpics per davant i a no jutjar amb el primer cop d’ull, perquè d’aquesta manera tots podíem ser amics. I això és el que precisament necessites, amics, ja que al cap i a la fi ells són allà la teva família.

I per resumir-ho en una sola paraula, podria dir que aquests cinc mesos han estat EXPERIÈNCIA.

El precio del arte

El arte como tal no tiene precio. A través de esta afirmación que días anteriores me dijo una amiga, he reflexionado sobre el precio del arte. Lo que tiene precio es su comercialización, la difusión, y en muchos casos, el acceso.
Durante mi vida he visto muchos tipos de arte. He visto arte en la calle, en el metro o en museos. Y la pregunta es: ¿qué diferencia hay entre el arte callejero y el arte de museo? El precio que se le ha atribuido, ya que todo y todos tenemos un precio.
Y así he llegado a la conclusión de que el arte es un puro comercio injusto, ya que debería ser ser patrimonio de todos. Pero como todo, las cosas que deberían ser de todos siempre son de los más ricos. Un claro ejemplo es la subhasta de toda la colección privada de arte que poseía Yves Saint Laurent que se hizo en Christie's, París. Sólo los más ricos se han podido permitir la compra de los tantos objetos valiosos que poseía el diseñador, entre ellos el sofà preferido de Saint Laurent que se ha vendido por la friolera suma de 21 millones de euros, convirtiéndolo en el mueble más caro del mundo, después del "Cabinete Badmington" que, tiempo atrás, se vendió en 27 millones.
Esta injusta comercialización de la que he hablado, està movida por el capitalismo, una tendencia que corrompe el arte, porque como ya he dicho el arte debería ser de todos. Por este motivo, entre otros, existe el mercado negro del arte, ya que si fuera de todos, por ejemplo, no se robarían cuadros.
Así pues, la cultura del arte es gratis hasta un cierto punto.


ENLACES DE INTERÉS:

http://elobservadorsolitario.blogspot.com/2009/02/la-subasta-yves-saint-laurent-pierre.html
http://www.crhisties.com/
http://www.artprice.com/
http://www.clarin.com/diario/2006/08/21/conexiones/t-01256110.htm

Expulsión morisca. Actualmente vemos a este par de palabras como un hecho importante de la historia, y basta. ¿Pero que conocemos sobre esto?
Leyendo algo en Wikipedia, los mudéjares (del árabe muddayan, que significa “al que se le ha permitido quedarse) fueron los musulmanes que residieron durante la Reconquista de la Península Ibérica, y que sufrieron un periodo de cristianización desde el año 1609.
Si miramos atrás tampoco estamos tan lejos de este hecho histórico, al que apenas damos importancia. Y sin embargo es un hecho trascendental, ya que como consecuencia de esta expulsión morisca la Península Ibérica se volvió a cristianizar hasta hoy. De no haber sido así, quizá, ahora en el 2009, leeríamos el Corán y practicaríamos el Islam. Seguramente hay muchos que se escandalizan al imaginarse esta situación imaginaria que acabo de describir, pero es que no somos conscientes que el 31% de la actual población ibérica desciende de los musulmanes. Y esto no es de extrañar, ya que residieron en la Península durante 800 años.
A estos 800 años musulmanes hay que agradecerles las nuevas técnicas de regadío y especies cultivadas, como el arroz y la caña de azúcar, el desarrollo también de cultivos de algodón y lino. La artesanía brindó artículos de gran calidad, como las armas, orfebrería y cerámica. En las grandes ciudades, además del gran desarrollo económico, se produjeron importantes tareas filosóficas, literarias, médicas y científicas. Y lo que más presente tenemos es la arquitectura, de la que se destaca la mezquita de Córdoba, el palacio de la Alhambra en Granada y la torre de la Giralda en Sevilla.
Y a pesar de todo el legado histórico que nos han dejado, seguimos llamándoles moriscos, con tono despreciativo, ya que deriva de la palabra moro, con los que se les emparentaba.