El haiku és una de les formes de poesia japonesa més esteses.L'haiku es compon de tres versos de 4, 6 i 4 morae (similar a les síl·labes) i sense cap mena de rima. Tradicionalment l'haiku buscava descriure fenòmens naturals, per aquest motiu normalment fan referència a les estacions de l'any.
Aquí en deixo un creat durant les hores mortes de classe...
La muntanya verda.
Verdes les fulles,
verd esperança.
dimarts, 28 d’abril del 2009
Tisores
Aquest objecte ens acompanya des de ben petits, de fet, són unes tisores les que ens separen de la nostra mare al néixer, quan tallen el cordó umbilical. Són l’ inici de moltes coses, doncs amb elles es tallen milers de cintes inaugurals, i són també el final de moltes altres, quan amb elles tallem records que volem oblidar.
Les fem servir des que som petits, tot i que utilitzem les de punta rodona, i poder fer-ho ens sembla tot un luxe, ja que no sempre se’ns permet. Les tenim també amb la fulla corba, per poder retallar amb formes diverses, i com no les trobem de mil i un colors, per dretans i esquerrans, més grans i més petites...
Les tisores són també presents a l’adolescència, quan les noies ens fem les primeres manicures i quan ens ensenyen a cosir els primers quatre botons. Les fem servir a la cuina, uns amb més traça que d’altres, i les fa servir el perruquer, quan volem veure’ns amb el nostre millor aspecte.
És un d’aquells objectes útils, molt útils i que trobem a faltar en milers d’ocasions; quan a una festa hem de tallar el paper de regal, quan fem pizzes i cal repartir, quan ens penja un fil del nostre jersei preferit, quan alguna cosa s’embolica fins al punt que no queda altre remei que tallar...
Són per tant un element que hi és, sempre està present, tothom en sap de la seva existència, però que sovint no valorem tot el que fa i ha fer per nosaltres al llarg de la nostra vida.
Les fem servir des que som petits, tot i que utilitzem les de punta rodona, i poder fer-ho ens sembla tot un luxe, ja que no sempre se’ns permet. Les tenim també amb la fulla corba, per poder retallar amb formes diverses, i com no les trobem de mil i un colors, per dretans i esquerrans, més grans i més petites...
Les tisores són també presents a l’adolescència, quan les noies ens fem les primeres manicures i quan ens ensenyen a cosir els primers quatre botons. Les fem servir a la cuina, uns amb més traça que d’altres, i les fa servir el perruquer, quan volem veure’ns amb el nostre millor aspecte.
És un d’aquells objectes útils, molt útils i que trobem a faltar en milers d’ocasions; quan a una festa hem de tallar el paper de regal, quan fem pizzes i cal repartir, quan ens penja un fil del nostre jersei preferit, quan alguna cosa s’embolica fins al punt que no queda altre remei que tallar...
Són per tant un element que hi és, sempre està present, tothom en sap de la seva existència, però que sovint no valorem tot el que fa i ha fer per nosaltres al llarg de la nostra vida.
dilluns, 13 d’abril del 2009
Ítaca?
“Savi com t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”. Tal i com a escriure Kavafis en el poema “Viatge a Ítaca”, musicat per Lluís Llach, el més important no és el final del camí que has emprès, en aquest cas Ítaca, sinó tot allò que adquireixes al llarg d’aquest. Sentiments, sensacions, persones, coneixements, tot un seguit de vivències que et permeten un camí plàcid. Molts escriptors han fet un gran paral·lelisme entre Ítaca i la mort, donant a entendre que el que no visquis durant el camí no ho viuràs pas a Ítaca. I és cert. Ítaca, al cap i a la fi, és el destí de cada persona, i mai el podrem triar ni canviar. En canvi el que sí que podem triar és com arribar a aquest destí, i això és al que ens anima el poema “Viatge a Ítaca”, a triar un camí ple d’aventures i vivències inoblidables.
Jo no sé quan arribaré a Ítaca, però el que sí que sé del cert és que el meu viatge està ple d’experiències i fets, moments i persones que fan del meu viatge un camí planer, per a que el pugui gaudir al màxim.
Jo no sé quan arribaré a Ítaca, però el que sí que sé del cert és que el meu viatge està ple d’experiències i fets, moments i persones que fan del meu viatge un camí planer, per a que el pugui gaudir al màxim.
El gran viatge de la meva vida
Mai hagués imaginat que es podia trobar tant a faltar a les persones que més t’estimes. A vegades em sorprenia a mi mateixa la dependència que tenia d’aquelles persones que recordava dia rere dia. Però aquest fet ha estat vital per donar un gir al meu trajecte.
El setembre passat vaig empaquetar tota la meva vida en dues maletes: persones, records, olors, un estiu inoblidable... i coses més materials com roba, sabates o el menjar de la mare que tant he recordat. Amb 40 quilos d’equipatge vaig arribar a Milà, la ciutat que m’acolliria durant cinc mesos. Recordo una arribada catastròfica. Pluja, molt trànsit i jo enmig de tot, sense saber l’idioma ni que coi feia allà. Desitjava amb ansietat agafar un altre vol i tornar a casa, però finalment vaig decidir afrontar el que jo mateixa havia escollit i em vaig prometre no penedir-me de res.
A les tres setmanes ja vaig començar a rebre visites i eren aquestes petites retrobades les que em donaven les forces per continuar el camí que havia triat. Tot i que el principi semblava molt dur, el meu trajecte es va anar aplanant i tot era molt més fàcil, la convivència amb les companyes de pis, l’idioma, la seguretat en mi mateixa i la ciutat, que al principi semblava tan grisa, va anar agafant color.
Vaig conèixer gent d’arreu del món i altres espanyols, que estaven d’Erasmus com jo. Abans d’emprendre el meu viatge alla italiana tenia massa prejudicis creats pels tòpics, però durant aquests cinc mesos he après que tan és d’on siguis, madrileny, argentí, català o xinès, perquè al final tots som del mateix món. Són les costums i els idiomes el que ens diferencien, però tots som persones. Vaig aprendre a no parlar de política i ideologies, a no posar els tòpics per davant i a no jutjar amb el primer cop d’ull, perquè d’aquesta manera tots podíem ser amics. I això és el que precisament necessites, amics, ja que al cap i a la fi ells són allà la teva família.
I per resumir-ho en una sola paraula, podria dir que aquests cinc mesos han estat EXPERIÈNCIA.
El setembre passat vaig empaquetar tota la meva vida en dues maletes: persones, records, olors, un estiu inoblidable... i coses més materials com roba, sabates o el menjar de la mare que tant he recordat. Amb 40 quilos d’equipatge vaig arribar a Milà, la ciutat que m’acolliria durant cinc mesos. Recordo una arribada catastròfica. Pluja, molt trànsit i jo enmig de tot, sense saber l’idioma ni que coi feia allà. Desitjava amb ansietat agafar un altre vol i tornar a casa, però finalment vaig decidir afrontar el que jo mateixa havia escollit i em vaig prometre no penedir-me de res.
A les tres setmanes ja vaig començar a rebre visites i eren aquestes petites retrobades les que em donaven les forces per continuar el camí que havia triat. Tot i que el principi semblava molt dur, el meu trajecte es va anar aplanant i tot era molt més fàcil, la convivència amb les companyes de pis, l’idioma, la seguretat en mi mateixa i la ciutat, que al principi semblava tan grisa, va anar agafant color.
Vaig conèixer gent d’arreu del món i altres espanyols, que estaven d’Erasmus com jo. Abans d’emprendre el meu viatge alla italiana tenia massa prejudicis creats pels tòpics, però durant aquests cinc mesos he après que tan és d’on siguis, madrileny, argentí, català o xinès, perquè al final tots som del mateix món. Són les costums i els idiomes el que ens diferencien, però tots som persones. Vaig aprendre a no parlar de política i ideologies, a no posar els tòpics per davant i a no jutjar amb el primer cop d’ull, perquè d’aquesta manera tots podíem ser amics. I això és el que precisament necessites, amics, ja que al cap i a la fi ells són allà la teva família.
I per resumir-ho en una sola paraula, podria dir que aquests cinc mesos han estat EXPERIÈNCIA.
dilluns, 9 de març del 2009
El precio del arte
El arte como tal no tiene precio. A través de esta afirmación que días anteriores me dijo una amiga, he reflexionado sobre el precio del arte. Lo que tiene precio es su comercialización, la difusión, y en muchos casos, el acceso.
Durante mi vida he visto muchos tipos de arte. He visto arte en la calle, en el metro o en museos. Y la pregunta es: ¿qué diferencia hay entre el arte callejero y el arte de museo? El precio que se le ha atribuido, ya que todo y todos tenemos un precio.
Y así he llegado a la conclusión de que el arte es un puro comercio injusto, ya que debería ser ser patrimonio de todos. Pero como todo, las cosas que deberían ser de todos siempre son de los más ricos. Un claro ejemplo es la subhasta de toda la colección privada de arte que poseía Yves Saint Laurent que se hizo en Christie's, París. Sólo los más ricos se han podido permitir la compra de los tantos objetos valiosos que poseía el diseñador, entre ellos el sofà preferido de Saint Laurent que se ha vendido por la friolera suma de 21 millones de euros, convirtiéndolo en el mueble más caro del mundo, después del "Cabinete Badmington" que, tiempo atrás, se vendió en 27 millones.
Esta injusta comercialización de la que he hablado, està movida por el capitalismo, una tendencia que corrompe el arte, porque como ya he dicho el arte debería ser de todos. Por este motivo, entre otros, existe el mercado negro del arte, ya que si fuera de todos, por ejemplo, no se robarían cuadros.
Así pues, la cultura del arte es gratis hasta un cierto punto.
ENLACES DE INTERÉS:
http://elobservadorsolitario.blogspot.com/2009/02/la-subasta-yves-saint-laurent-pierre.html
http://www.crhisties.com/
http://www.artprice.com/
http://www.clarin.com/diario/2006/08/21/conexiones/t-01256110.htm
Durante mi vida he visto muchos tipos de arte. He visto arte en la calle, en el metro o en museos. Y la pregunta es: ¿qué diferencia hay entre el arte callejero y el arte de museo? El precio que se le ha atribuido, ya que todo y todos tenemos un precio.
Y así he llegado a la conclusión de que el arte es un puro comercio injusto, ya que debería ser ser patrimonio de todos. Pero como todo, las cosas que deberían ser de todos siempre son de los más ricos. Un claro ejemplo es la subhasta de toda la colección privada de arte que poseía Yves Saint Laurent que se hizo en Christie's, París. Sólo los más ricos se han podido permitir la compra de los tantos objetos valiosos que poseía el diseñador, entre ellos el sofà preferido de Saint Laurent que se ha vendido por la friolera suma de 21 millones de euros, convirtiéndolo en el mueble más caro del mundo, después del "Cabinete Badmington" que, tiempo atrás, se vendió en 27 millones.
Esta injusta comercialización de la que he hablado, està movida por el capitalismo, una tendencia que corrompe el arte, porque como ya he dicho el arte debería ser de todos. Por este motivo, entre otros, existe el mercado negro del arte, ya que si fuera de todos, por ejemplo, no se robarían cuadros.
Así pues, la cultura del arte es gratis hasta un cierto punto.
ENLACES DE INTERÉS:
http://elobservadorsolitario.blogspot.com/2009/02/la-subasta-yves-saint-laurent-pierre.html
http://www.crhisties.com/
http://www.artprice.com/
http://www.clarin.com/diario/2006/08/21/conexiones/t-01256110.htm
dilluns, 23 de febrer del 2009
Expulsión morisca. Actualmente vemos a este par de palabras como un hecho importante de la historia, y basta. ¿Pero que conocemos sobre esto?
Leyendo algo en Wikipedia, los mudéjares (del árabe muddayan, que significa “al que se le ha permitido quedarse) fueron los musulmanes que residieron durante la Reconquista de la Península Ibérica, y que sufrieron un periodo de cristianización desde el año 1609.
Si miramos atrás tampoco estamos tan lejos de este hecho histórico, al que apenas damos importancia. Y sin embargo es un hecho trascendental, ya que como consecuencia de esta expulsión morisca la Península Ibérica se volvió a cristianizar hasta hoy. De no haber sido así, quizá, ahora en el 2009, leeríamos el Corán y practicaríamos el Islam. Seguramente hay muchos que se escandalizan al imaginarse esta situación imaginaria que acabo de describir, pero es que no somos conscientes que el 31% de la actual población ibérica desciende de los musulmanes. Y esto no es de extrañar, ya que residieron en la Península durante 800 años.
A estos 800 años musulmanes hay que agradecerles las nuevas técnicas de regadío y especies cultivadas, como el arroz y la caña de azúcar, el desarrollo también de cultivos de algodón y lino. La artesanía brindó artículos de gran calidad, como las armas, orfebrería y cerámica. En las grandes ciudades, además del gran desarrollo económico, se produjeron importantes tareas filosóficas, literarias, médicas y científicas. Y lo que más presente tenemos es la arquitectura, de la que se destaca la mezquita de Córdoba, el palacio de la Alhambra en Granada y la torre de la Giralda en Sevilla.
Y a pesar de todo el legado histórico que nos han dejado, seguimos llamándoles moriscos, con tono despreciativo, ya que deriva de la palabra moro, con los que se les emparentaba.
Leyendo algo en Wikipedia, los mudéjares (del árabe muddayan, que significa “al que se le ha permitido quedarse) fueron los musulmanes que residieron durante la Reconquista de la Península Ibérica, y que sufrieron un periodo de cristianización desde el año 1609.
Si miramos atrás tampoco estamos tan lejos de este hecho histórico, al que apenas damos importancia. Y sin embargo es un hecho trascendental, ya que como consecuencia de esta expulsión morisca la Península Ibérica se volvió a cristianizar hasta hoy. De no haber sido así, quizá, ahora en el 2009, leeríamos el Corán y practicaríamos el Islam. Seguramente hay muchos que se escandalizan al imaginarse esta situación imaginaria que acabo de describir, pero es que no somos conscientes que el 31% de la actual población ibérica desciende de los musulmanes. Y esto no es de extrañar, ya que residieron en la Península durante 800 años.
A estos 800 años musulmanes hay que agradecerles las nuevas técnicas de regadío y especies cultivadas, como el arroz y la caña de azúcar, el desarrollo también de cultivos de algodón y lino. La artesanía brindó artículos de gran calidad, como las armas, orfebrería y cerámica. En las grandes ciudades, además del gran desarrollo económico, se produjeron importantes tareas filosóficas, literarias, médicas y científicas. Y lo que más presente tenemos es la arquitectura, de la que se destaca la mezquita de Córdoba, el palacio de la Alhambra en Granada y la torre de la Giralda en Sevilla.
Y a pesar de todo el legado histórico que nos han dejado, seguimos llamándoles moriscos, con tono despreciativo, ya que deriva de la palabra moro, con los que se les emparentaba.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)